crisi
de cures

Durant la pandèmia sanitària de la COVID 19 s’ ha evidenciat la gravetat de la crisis de les cures, ja assenyalada pel moviment feminista, que ha travessat tots els aspectes de la nostra societat. Crisi fruit del menyspreu d’aquelles tasques fonamentals per al sosteniment de la vida, però no considerades productives, i agreujat per una xarxa comunitària cada cop més feble i una manca d’inversió en prestacions públiques per les polítiques d’estalvi en el sector públic.

«Les dones sostenim el món», entre diverses generacions, llocs de procedència, veïnes i amigues, d’una manera comunitària, ¿Però en quines condicions? ¿Com afecta als nostres projectes vitals i benestars?¿I als de la societat?

Ha comportat una sobrecarrega en les dones de les famílies, i una major precarització d’aquelles dones, majorment racialitzades, que han assumit laboralment la realització de les cures, deixant les seves pròpies famílies ateses per altres dones en els països d’origen com a única manera de supervivència, i que amb la pandèmia han patit una manca extrema de drets. La crisi de les cures ha adoptat una dimensió multidimensional i transnacional, generant-se la Cadenes globals de les cures.

Tenim que transformar el nostre model socioeconòmic i posar la sostenibilitat de la vida com a eix vertebrador i en el centre de l’agenda pública, com una responsabilitat compartida per tots els agents socials, caminem entre totes cap a la cuidadania.